Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 18 de març de 2013

Quants maratonians hi ha a Barcelona? Reflexions al voltant del 17 de març de 2013



Ahir va ser la marató de la ciutat comtal, la nostra. I amb els preus que corren, servidor no s’hi va inscriure. Ja l’hem fet altres vegades i aquest any teníem Paris a l’horitzó, per tant semblava menys imprescindible que en altres ocasions. Tot i així, vaig acabar corrent, perquè un bon amic s’havia lesionat i amablement em va cedir el seu dorsal. I vaig estar molt content d’haver-ho fet.

Haig de dir que les sensacions de córrer una prova com aquesta són una mica contradictòries. D’una banda, agrada trobar-se amb amics i familiars, tant corrent com animant... i a ells també els hi agrada. La marató sempre és una prova especial i quan, com és el cas, no s’està particularment entrenat, adquireix els tints èpics i de patiment que se li pressuposa. Exigeix un nivell d’esforç i sacrifici comparables a les primeres maratons que vam fer.

Ara bé, quan et donen una medalla on posa: catedral, sagrada família, la ramblas i passeig de gràcia... et queda una mica la sensació que potser la marató de Barcelona s’ha convertit, principalment, en un atractiu turístic. Dit d’una altra manera, potser del que es tracta, més enllà de la festa esportiva en la qual continuem creient, és de vendre la marca Barcelona que, de fet, en sí mateixa ja porta intrínsic el concepte de vendre.

Aprofito el post per posar en qüestió una assumpció que de tant que ens la creiem, de vegades no hi pensem. Em refeixo a la idea que els corredors són millors persones que la resta de ciutadans, entre d’alters coses pels valors que comporta el córrer, quant a la solidaritat, companyerisme, etc. No estic dient que no sigui així, però la veritat és que de vegades sembla tot el contrari, on prima més la individualitat i l’afany de competir que qualsevol altra cosa.

I ahir m’hi vaig trobar amb un exemple. Cap al kilòmetre 26 o 27, una dona d’uns 70-75 anys va intentar creuar d’una vorera a una altra. El grup de corredors de la meva esquerra la va escridassar, però la dona, en un estat de forma envejable els va aconseguir evitar. Jo vaig disminuir la velocitat per no xocar-me amb ella, però el que tenia a la dreta anava tan concentrat en la seva cursa que no la va veure. Literalment, la va atropellar com si fos un camió. La dona va sortir despedida i va caure al terra. Un corredor entre el públic li va cridar a l’atropellador “go, go, go!” i va mirar de forma recriminadora a la dona. Servidor li va recollir les pertenences, mentre dues altres senyores s’apropaven a aixecar-la. Evidentment, la senyora havia calculat malament la seva velocitat i la dels corredors, creia que li donaria temps a passar. Evidentment, va ser una imprudència, no havia d’haver passat per allà. Però dit això, el que a mi em va impactar, a més del xoc, és que ningú es va aturar. Cap dels corredors de l’esquerra que havien vist tota l’escena, ni tampoc els de darrera. I això em va entristir.

Al cap d’uns kilòmetres els vaig tornar a atrapar i la dona seguia sent el tema de la conversa. Si li ha passat alguna cosa, deien els companys, qui serà el responsable? La dona? El corredor? Els organitzadors de la cursa? I el fet que això fos el que els preocupés, més que no pas saber com estava la dona (que per sort es va poder aixecar, del tot conscient, tot i que flipant pel xoc i fins i tot mantenir-se dempeus) em va deixar un regust amarg.

Però aquest post no anava d’això. Com bé deia al títol, es tractava d’una reflexió que m’havia suscitat la meva discreta participació a la marató de Barcelona d’enguany. He acabat en 4 hores i 4 segons, un temps lleugerament superior al de l’any passat, tot i que llavors m’havia cascat 67,5 km. de muntanya el dia anterior. Mentre em consolava a mi mateix intentant ser conscient de la gesta que acabava de fer (considero que acabar una marató sempre ho és), em va venir al cap aquesta idea... has fet una cosa que molt poca gent a Barcelona és capaç de fer. Molt poca gent? Quanta gent? Som capaços de saber quanta gent a Barcelona és en grau d’acabar una marató? I després de pensar-hi una bona estona vaig pensar que una xifra força aproximada l'obtindríem de sumar tots els corredors que han participat en alguna de les darreres 10 edicions de la marató de Barcelona. Què en penseu?

16 comentaris:

  1. Ahir, al km 32 vaig veure com un corredor es trontollava i vaig parar per retirar-lo a un costat i interessar-me pel seu estat. Un corredor francès en comptes de parar va deixar uns quants FUC*! empenyent al corredor indisposat caient aquest a terra i a mi. A mi, tot cal dir-ho, em va fer mal, tinc el turmell tocat de l'ensopegada. Barcelona és pels turistes, t'ho diu un barceloní de naixement. Espero aquest corredor francès hagi deixat una bona quantitat de bitllets a Bcn i que hagi fet la seva marca, així com també espero hagi tingut unes doloroses rampes. No es tracta de si Bcn és atractiva pel turista, es tracta de l'egoisme humà. I amb egoisme també vull dir l'egoisme dels organitzadors. A Amsterdam es posen ponts penjants que pasen per sobre del recorregut per a que els corredors no pateixin distraccions. Formes de ser i fer. Benvingut a Barcelona.

    ResponElimina
  2. Molt bona reflexió, aixo d'increpar s'está convertint en quelcom masa comú i es te que tindre un respecte sobretot en el cas dels avis que be... un respecte collons!!!

    A vegades ens ho prenem masa seriosament i si be si vols fer una bona marca t'ho tens que pendre seriosament, no sense perdre els modals ni les formes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavi! Vaig pensar el mateix... sempre està malament, però en el cas dels avis aquesta actitud és imperdonable.

      I ànims amb lo teu! Que tots tenim dies millors i pitjors. I hi ha més curses que llonganisses :)

      Elimina
  3. Molt bé el post, tot i que em sorprèn aquesta mentalitat dels corredors, de pensar que son millors persones. El patiment col·lectiu crea vincles, està clar, i una sensació de pertinença a un grup, però això també passa a la guerra i no tothom té clar que els militars que tenen centenars de morts al seu haver, siguin les millors persones que pot produïr una determinada societat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és interessant l'analogia que comentes, doncs en segons quins contextos també es considera que els soldats són les millors persones que hi ha. Gràcies pel comentari

      Elimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Ei,

    Abans de res, felicitats per la cursa i per l'actitud.

    No em sorprèn el que expliques. Jo crec més aviat que la gent que competeix, encara que sigui a una cursa de barri, té més probabilitats de ser totalment cretina.

    La competitivitat no tothom l'entén d'una manera sana, i si ho ajuntem amb el fet que no solem tenir empatia vers els altres, ja l'hem cagada.

    És veritat que en una cursa no es pot creuar sense mirar, però també és veritat que hi ha gent que necessita creuar i que no té l'habilitat o la vista per veure-ho venir tot. No costa res, i menys en el grup que acaba en 4 hores, frenar una mica.

    Si li donem més importància a 10 segons que a la convivència amb la resta de gent i les regles més bàsiques d'urbanitat, acabarem donant la raó als crítics de l'atletisme popular, que no són pocs.

    Dit això, Xavi, no pateixis que a París ens els polirem a tots. També a les iaies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic, no sé pas si la gent que competeix és més o menys cretina, però sí que de vegades ens oblidem tots una mica del sentit comú, que no hauria de ser el menys comú de tots els sentits...

      Paris està ja a 26 dies!

      Elimina
  6. Bona tarda Xavi,

    Estic totalment d'acord amb tu en que s'ha idealitzat una imatge benevolent 'per se' del món del running. El món de les curses populars, com qualsevol altre disciplina ja sigui esportiva o d'altre parer, es un reflexe de la societat: hi ha gent legal i altre que no té un mínim d'educació i humanitat. I que vols que digui la gent que es possa unes bambes i no respecta als que no ho fan donen molt mala imatge al nostre esport.

    I si, la Marató de Barcelona està buscant ser un aparador de la ciutat (com les principals europees i nordamericanes), no es dolent si no es perd la vessant esportiva. Veurem com avança en el futur...

    Salut i gracies per aquesta molt interessant entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies David i enhorabona pel teu bloc, que no coneixia. Veurem que ens depara el futur :)

      Elimina
  7. Hola, ayer a punto de empezar el Paralel he tenido rampas y he tenido que parar en el suelo ya que no podia mover la pierna. Durante algunos minutos estuve en el suelo pero ningún corredor se paro a ayudar, me sorprendio un poco esta falta de compañerismo. Por suerte un senor del publico, extranjero, me animó, me ayudó a levantarme y a volver a andar. Llegué a meta en mas de 4h, saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, gracias por comentar. Tu experiencia nos devuelve las ganas de creer en los demás. Que el señor del público actuase como lo hizo compensa la vergonzosa actitud de los demás. Ánimo y enhorabuena!

      Elimina
  8. Hola, molt interessant i quina llastima lo de la dona. Jo sóc poca cosa però si molestava a algú sense voler demanava perdó o aixecava la ma. Altres em desplaçaven literalment en algun gir i ja t'espavilaràs

    Respecte a lo de les rampes, ho sento però no ho comparteixo. Dona igual que siguis del grup de 4h que el de 3h, tothom dona el que pot. I no pots parar a ajudar a tots els que tenen problemes. Si fos alguna cosa greu si em semblaría vergonyós

    Ara, si vas demanar ajuda cridant i ningú et va ajudar doncs és diferent.

    Salut i cames

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut Adam, gràcies per comentar i enhorabona per la marató!

      Elimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina