Total de visualitzacions de pàgina

dilluns, 20 de juny del 2011

Una crònica dels Ultramonos a la Trailwalker


Hola,

Més d'un mes i mig després de la Intermon-Oxfam Trailwalker, he pogut treure temps per fer-ne una crònica personal.

Com heu pogut veure, no vam acaba
r la cursa. Ens vam retirar al kilòmetre 61, després d'arribar al punt de control de Sant Llorenç Savall, després de més de 15 hores de ruta.

La nostra idea inicial era no dormir per la nit, és a dir, fer els 100 Km seguits limitant-nos a breus descansos als punts de control. El fet que l’Emilio, que és l’únic de nosaltres amb experiència en aquest tipus de curses, hi estigués a favor resultava molt tranqu
il·litzador.

Les primeres hores de camí van resultar molt tranquil·les, per rutes boniques i variades i sense gens de cansament. Hi havia pujades i, de quan en quan, trams força accidentats. Tampoc hi ajudava el fet que, fins al Pla de la Calma, la ruta semblés una romeria d'equips. En zones estretes hi havia, fins i tot, “embussos”.

Després d'algunes hores caminant, en alguns casos força lentament per la quantitat d'equips, al Xavi i a mi ens va venir bé estirar una mica les cames i baixar alguns trams corrent. Hem nascut per córrer, nosaltres!

Fins al punt de control de Figaró no vam fer una parada llarga amb l'equip de suport. Com sempre, ens van tractar com uns reis, però jo portava moltes hores caminant i necessitava una cervesa… que no es podia aconseguir dins el recinte. Tindria que haver parat abans del punt de control a prendre una mica de suc de civada doble malta. Per cert, l’entrada al Figaró va ser molt maca, amb molta gent animant.

El tram entre el Figaró i Sant Feliu de Codines em va agradar molt, tant pel paisatge (que ara podíem veure sense la boira del matí) com perquè en aquesta zona hi vaig passar molts estius, fent mal amb la bicicleta.

A l’àrea de Sant Feliu hi vam passar més temps del que calia, però també ens va permetre descansar i prendre una cervesa (Zulogaarden, evidentment; en aquest cas, Norai, una porter forta), una mica de paella i el que quedava de la deliciosa truita de patates de Can Alcalde. En tot cas, vam sortir tard i no només es feia de nit, sinó que amenaçava de ploure. A més, quan es va fer necessari posar en marxa el frontal, el Borja va treure el seu... i encara el portava sense obrir, amb les piles a part i el frontal dins d'un blister. Ens vam negar a ajudar-lo, evidentment. Com deia Kortatu, “la asamblea de majaras se ha reunido”.

Aquest tram, de Sant Feliu a Sant Llorenç, se’ns va fer més dur. Plovia, es va fer de nit i costava trobar les cintes de marcatge. El terreny ja no era de pistes, sinó més aviat de petits corriols, i es va fer necessari unir-se a altres equips i formar un grup que avançava a bon ritme. Després de 12 hores de caminada i desnivell, un equip com el nostre, poc entrenat en aquest tipus d'events, començava a notar la fatiga. Personalment, encara que anava prou bé d'energies i de cames, començava a notar força mal de peus; el Borja es queixava d'una cama i el cansament i la pluja ens anava convencent de parar una estona al punt de control de Sant Llorenç.

I a Sant Llorenç es va acabar tot. D’una banda, ja plovia amb força i descansar una estona sota un sostre era imperatiu. D'altra banda, vam cometre l'error d'aprofitar per dutxar-nos. A més de l'efecte "ara estic molt bé i no penso sortir a passar-les putes a la muntanya”, a mi l’aigua calenta em va acabar d’inflar els peus, per la qual cosa vaig haver de recórrer als serveis de podologia. Tenia la planta dels dos peus inflada, em van aplicar fred i unes benes.

Per cert, una salutació per a les dues podòlogues que em van arreglar els peus. Poseu-vos en contacte amb nosaltres, teniu una cervesa pagada. El que per solidaritat va aguantar aquesta gent és molt i molt destacable. I un consell a la gent que va a fer-se massatge o veure el podòleg en curses d’aquest tipus: si podeu, RENTEU-VOS. El fisioterapeutes i els podòlegs, a més de solidaritat i professionalitat, també tenen olfacte.

Dins del recinte de Sant Llorenç, la dutxa, el tractament dels peus i el sopar ens van acabar d'aixafar. Fora, no parava de ploure i se'ns obria la perspectiva de creuar una zona perillosa i relliscosa plovent i de nit (de fet, és una a la qual normalment es recomana no anar-hi si plou). Jo podia caminar, però no sabia si molta estona. El Borja abandonava per lesió. Ni tan sols el nostre ultramono més experimentat, l'Emilio, estava gaire convençut de seguir endavant.

Vam anar a dormir a la pensió que havíem reservat per a l'equip de suport, bona part del qual va acabar dormint al cotxe (són l’hòstia, ja us ho havíem dit) i… s’ha acabat. Evidentment, la falta d'entrenament i la pallissa que portàvem va fer que dormir ens acabés de rematar. De bon matí no teníem esma de seguir.

Personalment, crec que amb més experiència hauríem tingut el cap més fred i podríem haver acabat. No ens hauríem dutxat ni acomodat en un bon llit, jo m’hauria fet mirar els peus molt abans i haguéssim previst què fer en cas de problemes, etcètera. Físicament, el pitjor ja havia passat i, com vam veure després, el tram perillós finalment no ho va ser tant.

En tot cas, tota l’ajuda rebuda va anar a parar on calia i podem dir que, tot i que ens va faltar intel·ligència, no ens van faltar ganes.

Moltes gràcies a tothom i fins a la propera animalada!

Pd- Tenim dues animalades més a la recambra, a més de la crònica pendent de la Trail de Sant Esteve de Palautordera.